- Els vents esquincen les paraules,
- tremolen els somriures dalt dels arbres
- i una febre espessa asseca els camps.
- Fa estona que els llamps trenquen la lluna.
- A l'alba es desperten trons precàmbrics,
- éssers deformes ofereixen sorra als Déus
- i s'equivoquen de crit els escorpins.
- Desert d'amics, paisatge d'epilèpsia.
Roger Pucell
Alicia
jueves, 24 de marzo de 2011
Desert d'amics
miércoles, 23 de marzo de 2011
Sense fugir
Escapo, sense fugir,
com qui perd el tren,
altra vegada,
cap a la gran ciutat.
Però avui és diferent,
avui faig olor a tu.
No em sento tan lluny
de tenir-te al costat
envoltada pels teus braços,
respirant el mateix aire
sentint el teu alè
al meu coll, mentre dormo.
Perquè avui és diferent,
avui faig olor a tu.
Llegint, al tren,
tinc la sensació de tenir-te
al seient del costat, o del darrere
i espero, que vinguis a fer-me un petó,
sense voler desconcentrar-me
inevitablement fent-ho,
però no vens, no hi ets, en aquest tren...
com qui perd el tren,
altra vegada,
cap a la gran ciutat.
Però avui és diferent,
avui faig olor a tu.
No em sento tan lluny
de tenir-te al costat
envoltada pels teus braços,
respirant el mateix aire
sentint el teu alè
al meu coll, mentre dormo.
Perquè avui és diferent,
avui faig olor a tu.
Llegint, al tren,
tinc la sensació de tenir-te
al seient del costat, o del darrere
i espero, que vinguis a fer-me un petó,
sense voler desconcentrar-me
inevitablement fent-ho,
però no vens, no hi ets, en aquest tren...
Silvia Alonso
lunes, 21 de marzo de 2011
Balades del ocells
Balades dels ocells,
quan s'acaba el dia
perque ja passa la calor,
i el sol s'aprima.
I jo, sobre l'herba,
vora el riu
amb els arbres,
que em fan companyia
miro el cel
i penso en la teva pell,
tan fina,
i els teus ulls brillen
com l'aigua cristallina.
Vull agafar-te la mà
i el que toco és l'argila
de la vora de la riba.
I l'ocell gran ja canta,
la seva cancó de melangia,
demamant quan podrà veure,
la perdiu que estima

Aixi com el cell

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaers li renovella
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaers li renovella
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.
Ausias March
lunes, 14 de marzo de 2011
miércoles, 19 de enero de 2011
A TU
Tenies l'edat dels estels
i l'alegria als ulls,
tot jove i madur al'hora,
cercaves la vida com l'ocell
que vola i s'enlaira lliure.
anhels, desitjos voltaven
pel teu endins,
que mai gosaves confessar.
I el secret era la vida
i et sabies l'hereu de tots
els cants, per fer de tu
l'ésser més dolç...
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)



